VERS UNA PEDAGOGIA DE LA PAU
Joan Pau II —tan contradictori en algunes coses— fou un defensor contundent de la pau al món i ho materialitzà amb el seu Missatge per a la celebració de la Pau. I val a dir que a qui s’hi atanse amb ànim d’aprendre primer i de posar a la pràctica després, trobarà veritables lliçons, no només de moral o de teologia, sinó de pedagogia, és a dir d’ajuda a assumir i comportar-se com a persones vertaderament pacífiques que hauríem de ser tots, especialment els cristians. Així, doncs, no resultarà difícil captar la intencionalitat de l’anterior pontífex envers l’educació en la fe i –malgrat alguns papistes- en la ciutadania, que ens presenta.
El Pontífex no feu pròpiament una definició de la pau, encara que donava algunes pistes per aproximar-s’hi, fonamentant-la i ubicant-la en la personalitat íntima de l’ésser humà. Així afirmava que «…no hi ha pau veritable, si no ve acompanyada d’equitat, de veritat, de justícia i de solidaritat». I encara afegia que els drets humans són l’horitzó operatiu per a la pau: «Només des de la pau i amb la pau es pot garantir el respecte a la dignitat de la persona i als seus drets inalienables».
El fonament de la pau el trobava en l’amor, encara que prioritzava l’Amor en majúscula —o vertical i des de dalt— quan deia que «…Deu estima tots els homes i dones de la terra…i el seu amor…és el fonament de la pau universal…» No es descurava, però, de l’amor en minúscula —l’horitzontal o entre germans— quan atribuïa a la pau la capacitat de «…renovar les relacions entre els homes i suscitar la set de fraternitat…» Amb majúscula o no, l’AMOR esdevé el veritable fonament de la pau. Finalment situava la pau «…al cor de cada éssser humà» i com «…una exigència profundament arrelada ».
La pau, però, en la concepció de l’anterior Sant Pare no és quelcom acabat i estàtic, sinó en contínua construcció i, per tant, dinàmic. Així que una vegada que assegurava que «…la pau és possible…» afirmava que ha de ser «…construïda dia a dia…» bé que amb l’ajut de Déu i per mitjà d’obres, no de simples paraules buides de contingut. I no unes obres qualssevol, sinó «…obres de justícia i d’amor». I encara al mateix paràgraf parlava de «…la voluntat de cercar-la sense treva», la pau. Així que buscar la pau equival a «cercar les relacions harmonioses entre les persones i els pobles». Restaven expressades, per tant i molt clarament, les tres dimensions de la personalitat de l’individu: la cognitiva, la volitiva i la conductual. Així es percep –primer- la pau com a possible i desitjable, es pren la decisió –a continuació- d’actuar en conseqüència i s’actua –finalment- sense defallir. I, en aquell procés, la dinàmica d’interacció entre les persones –en la recerca i la pràctica de la pau- esdevé el mecanisme ordinari i més natural de viure en pau.
tant de…